LES PERIPÈCIES D'UN 'PEQUEÑO TREN': ENTREVISTA A EN RAMON DE CA LA PILAR

Així ha titulat en Ramon Palau de Ca la Pilar les històries que li ha explicat a l’Henar durant l’entrevista pel Tarrés al Dia. Tal i com ell mateix ha dit, n’hi hauria per un llibre! Aquí només en fem un petit resum que podeu continuar quan volgueu amb una conversa amb en Ramon. Quin plaer escoltar-lo!

A casa, la mare d’en Ramon, la Pilar, portava el que va ser l’última cafeteria del poble fins que no es va obrir la llar dels jubilats. Hi podia encabir fins a 60 persones i també hi havia botiga i estanc. En Ramon ens ha explicat la infància a Tarrés, quan es jugava amb caixes de llumins, caniques, xapes i a cavall fort, o es feien pilotes de cuir. Molt diferent al ‘telèfon i maquineta’ amb que es juga ara. Parlant de telèfons, el Ramon també ha recordat els temps en què l’únic telèfon del poble era el de Cal Sico, un telèfon "amb embut i auricular", que el tenien al menjador fins que es va posar la línia de telefon a tot el poble.

En Ramon Palau, de ca la Pilar

A l’escola eren uns 25 nois i noies, i compartien classe però seien en costats diferents. Tot i que va tenir un mestre durant un temps que els feia cantar el cara al Sol davant l’ajuntament, després va tenir una mestra “molt bona” de la qual en va aprendre molt durant dos anys, i de qui en té un molt bon record perquè “li va ensenyar un canvi de vida - que la vida era d’un altre manera”.

En Ramon va haver de marxar de Tarrés amb la família i la filla de 4 mesos després de la gran gelada del 1956, que va matar les oliveres i, per tant, els va deixar sense l’entrada econòmica de la venda d’oli que era tan important. Ens explica que va ser una decisió molt difîcil i que va haver the marxar "amb molt de sentiment". A Mataró va descobrir un altre món per a viure que no coneixia. I va començar treballant amb el tiet en autoventa i repartiment. Així va poder tirar la família endavant. Sí que ens ha dit, però, que li hagués agradat ser cuiner al Ramon.

Durant la conversa també hi va sortir la guerra. En Ramon recorda que Tarrés va estar de sort que després de la guerra “no van venir a buscar a ningú per portar-los a la ‘cuneta’, com passava a altres pobles”. Els veïns que van morir de Tarrés ho van fer al front però no els van venir a buscar a casa, malgrat les enveges i rencors que sí que hi havia en aquell context de guerra civil i postguerra.

Els temps han canviat molt i també el poble gràcies, explica, a les persones que han portat l’alcaldia al llarg dels anys. L’aigua, el clavegueram, la piscina… la construcció del Sindicat que va facilitar la verema, i la construcció de la variant…Abans de la variant, ens recorda, els camions amb feixos passaven justos pel poble i a tocar dels balcons.

El Ramon ens explica que la seva generació va ser la primera en que tant la dona com l’home treballaven i sortien de casa, i això va ser "un canvi molt fort". Ha parlat també dels drets de les dones, de les desigualtats salarials i de respecte a la feina, i ha lamentat que hi hagi persones que no acceptin que les dones estiguin a l’alçada de l’home. Tot i que hi ha hagut molta millora, "això encara hi és". Recorda que per exemple "al segar i al batre totes les dones d’aquí treballaven al tros com un home" i que "quan s’arribava del tros, l’home s’asseia i la dona tenia tota la feina de fer el sopar, de preparar el cistell per demà". També lamenta que a l’home que escombrava li diguéssin "donetes" i que hi hagués persones que se n’amaguessin d’ajudar per no ser avergonyits.

El Ramon en té moltes d’històries per explicar. I els canvis han estat molt grans. Ha explicat que abans preguntaves l’hora a la nit i et sabien dir quina hora fins i tot quan era fosc o sabien predir el temps mirant el cel o si la pedra suava. Els temps han canviat: “Si els avis veiéssin que ara cada casa te un o dos cotxes, o tractors…!”

Moltes gràcies Ramon per compartir algunes de les teves històries i les de Tarrés!

Henar i Anna